Una de les moltes especialitats dels logopedes, és la reeducació dels transtorns de la parla, també anomenades dificultats, alteracions, disfuncions, desviacions, perturbacions i desordres, entre d’altres, però de fet, es refereix a tots els processos implicats en la mecànica de l’articulació i/o la rítmica de la parla. Avui, ens centrarem més en les dificultats de l’articulació.
Què vol dir què una persona articula bé o malament els sons de la seva llengua?
Una persona articula bé, des del punt de vista anatòmic-funcional, quan presenta integració entre les informacions sensorials visuals i auditives (a nivell de sistema nerviós central) i competència del seu sistema fonoarticulatori (correcta funció respiratòria, òrgans i motricitat bucofonatòria). Així doncs, per parlar ha de col·locar correctament els òrgans articulatoris en la posició adequada per produir el so o sons adequats, presentant precisió en els moviments de la faringe, laringe, paladar, llengua i llavis. De la mateixa manera, considerem que una persona presenta alteració en la seva articulació quan produeix de forma no correcta un so o varis combinats, havent-hi omisió, substitució o distorsió dels mateixos, independentment de quin sigui el motiu que el causa. Hem de tenir present, que en funció de la llengua/idioma/país on es visqui, aquell so es pot considerar com una articulació defectuosa o totalment correcta. Entre aquestes disfuncions trobem les dislàlies, les disglòsies i les disartries.
La dislàlia és l’alteració articulatòria més freqüent i ens la trobem sobretot en nens/nenes d’edat escolar. Presenta un pronòstic molt favorable i és aconsellable una intervenció en el moment en que es detecta, per tal d’evitar fixacions i conseqüències negatives doncs correlaciona directament amb el desenvolupament psicoafectiu i el rendiment escolar. Els estudis i la nostra experiència ens revela que el número de nens que presenten dificultats articulatòries és superior al de les nenes i que la major part d’elles són a causa d’una deficient motricitat lingüal, sent l’articulació del so erra el que més es presenta. Es calcula que la població infantil de 5 anys presenta el 22%-25% de dislàlies mentres que als 6 anys i mig la incidència està entre un 4% i un 6%.
Els logopedes ens trobem moltes dislàlies en aquells sons que requereixen molta habilitat en moviments precisos. També ens trobem nens/es que presenten a la vegada forces sons afectats, ocasionant un llenguatge força inintel·ligible i impedint la comunicació, sense poder produir el so de forma aïllada, en aquests casos el problema sol estar en la discriminació auditiva i en el tractament temporal dels sons a dins d’una seqüència. Quan els transtorns fonètics (dislàlies) es combinen amb els fonològics es quan es parla de que aquell nen/a pateix un retard en la parla. Els més dificils són els sons r doble, so s, triangle alveolar l-r-d, sons l i r en síl·labes travades, etc. Segons el so afectat, les dislàlies reben noms diferents, per exemple, l’articulació incorreta dels so r doble s’anomena rotacisme, el del so d deltacisme, el del so s sigmatisme, etc.
Per què hi ha persones que presenten alteracions articulatòries i dins d’aquestes dificultats de quins tipus es presenten?
Els motius són diversos en funció de cada cas, però el que si és cert és que en tots ells està present una inadequada coordinació motriu entre els diferents òrgans articulatoris, també ens trobem que hi ha falta d’atenció i concentració en l’estímul auditiu. Quan hi ha una insuficient maduresa cerebral (immaduresa del sistema nerviós, que no permet la suficient rapidesa en la transmisió d’impulsos nerviosos per que la pronúncia sigui correcta) i un inadequat desenvolupament de l’aparell fonoarticulatori parlem de dislàlia evolutiva. Hem de tenir en compte que la maduresa articulatòria en els nens s’aconsegueix al voltant dels 6 anys. Quan la dificultat articulatòria es deu a un mal funcionament de l’ús dels òrgans articulatoris i no hi ha causa orgànica, parlem de dislàlia funcional, en general sol afectar als sons r doble, k, l, s, z i síl·labes travades. També ens trobem amb dislàlies produïdes per dèficit auditiu. El nen/nena que no hi sent bé no articula correctament, confon els sons semblants, doncs no té una bona discriminació auditiva, aquests casos solen presentar paral·lelament respiració oral i un inadequat control del vel del paladar. Quan la causa de l’alteració articulatòria és de tipus orgànic, parlem de dislàlia orgànica. Aquestes lesions poden referir-se a lesions del sistema nerviós que afecten al llenguatge o a lesions o malformacions dels òrgans de la parla. Si es troben afectats els centres neuronals cerebrals (SNC) reben el nom de disartries i formen part de les alteracions del llenguatge de deficiènca motora (debilitat muscular, descoordinació respiratòria, alteració de la veu, pèrdua de ritme-resonància i articulació. Si ens refereim a anomalies o malformacions dels òrgans de la parla –llavis, llengua, paladar se’n diuen disglòsies (disglòsies labials, mandibulars, dentals, lingüals, palatals i nasals).
Quines causes poden generar aquest tipus de dislàlies?
Poden ser vàries les causes, però sovint ens trobem en la persisitència d’esquemes articulatoris infantils, manca de models lingüístics correctes, estimulació lingüística deficitària -condicionant també la fluidesa verbal i el desenvolupament semàntic-, falta de control en la psicomotricitat fina, doncs la parla requereix d’una gran habilitat motora, dèficit en la discriminació auditiva, no es descodifica correctament els elements fonèmics de la llengua i no es perceben diferenciacions fonològiques del tipus sord-sonor, dental-velar, etc, predispoció genètica, deficiència intel·lectual, de tipus psicològic, sobreprotecció, traumes… Hem de tenir en compte que l’equilibri psicoafectiu del nen/a facilita el desenvolupament normal del llenguatge, qualsevol alteració afectiva-emocional condiciona la seva evolució lingüística.
Per acabar, comentar-vos de la importància que té la reeducació logopèdica en aquests casos, i de la seva intervenció al més aviat possible.