La disortografia és un transtorn específic de l’escriptura, no té res a veure amb els problemes de tipus motor com el traç, la forma i la direccionalitat de les lletres, com tampoc amb el que alguns l’anomenen dislèxia, sinó que es centra en la capacitat per codificar el codi lingüístic parlat o escrit en els grafemes o lletres corresponents, respectant l’associació correcta entre cada so i la seva lletra, i les peculiaritats ortogràfiques d’algunes paraules, on no està tan clara aquesta correspondència, per exemple, no es sap si aquesta paraula va amb b o amb v, i confusió de les regles d’ortografia. La disortografia implica una sèrie d’errors sistemàtics i reiterats en l’escriptura i l’ortografia, que inclús en ocasions, porten a una total inintel·ligibilitat de l’escriptura. Afecta al contingut i a la composició de la paraula.
Quins tipus de faltes ortogràfiques son els més habituals amb els alumnes que pateixen aquest transtorn?
Bàsicament, hi ha quatre tipus de faltes d’ortografia: les referides a la transcripció purament fonètica a partir del llenguatge parlat, és a dir, escriure tal i com sona; les que provenen de paraules que estan sobrecarregades de lletres que no es pronuncien; les faltes pròpies de gramàtica; i les que provenen per la confusió en les paraules homòfones -són aquelles que es pronuncien igual però s’escriuen diferent. Causant errors de tipus molt divers: inversió, substitució, addició, omisió, unió de sons, síl·labes i paraules, etc.
Quins són els principals factors causants d’aquesta dificultat?
Les causes principals poden ser de tipus perceptiu, intel·lectual, lingüístic, afectives-emocionals, pedagògiques així com també, mals hàbits d’estudi, poca efectivitat a l’hora d’estudiar aquelles paraules d’ortografia dubtosa; falta d’interès i predisposició; limitacions en coneixements bàsics sobre fonètica i estructura de la paraula; llenguatge molt pobre, en alguns casos també anomalies en la pronunciació; escriptura lenta i ilegible; defectes visuals; discriminació auditiva insuficient, etc.
Quan i qui ho detecta?
Amb la pròpia producció escrita es detecten els errors comesos pel nen/nena i amb la seva anàlisi, el mestre/a és qui valora la necessitat de fer reeducació donat que aquests errors, no són simples errors sinó que es manifesten com una particular dificultat en l’expresió lingüística gràfica, conforme a les pròpies regles. Cometen faltes corrents i sintàctiques perquè desconeixen en major o menor grau l’estructura gramatical de la llengua, o la desfiguren perquè no hi ha manera que automatitzin l’adquisició de l’ortografia.
Finalment, és l’especialista qui diagnostica el tipus de disortografia i estableix elprograma de reeducació més adient, que permet estimular les habilitats motores (lligades al traçat gràfic i lateralització adequades), perceptives (auditives, visuals, espacial-temporal) i memòria, lògic-intel·lectuals (operacions de correspondència significat-significant i so-lletra, inclusió so-síl·laba, paraula-frase, seriacions de sons, síl·labes i paraules), lingüístiques (morfosintaxis, semàntica), etc. implícites en aquest procés.
Com a conclusió, la reeducació de la disortografia no pot limitar-se a una mera correcció sistemàtica de les faltes d’ortografia –natural, visual i de regles- mitjançant els mètodes tradicionals de la còpia i el dictat, sino que s’ha de configurar com un procés d’intervenció integral, que abordi els factors causants en cada cas, implicats en el fracàs ortogràfic. L’especialista en psicopedagogia és el que estableix i dissenya el programa reeducatiu per a cada cas.